La meva amiga i jo no ho hem planejat però acabem en una sessió de jazz en viu, perquè, al capdavall, el beat és el que ens mou.

És aquest bar que ens trobem al lluny, una mica de sorpresa, tot just en tombar la cantonada del carrer d’Avinyó. Es diu Harlem, com el barri de Manhattan; i hi toca un grup argentí. Decidim fer-hi cap, una mica a contracor perquè a l’eixida hi ha un cartell que diu que l’entrada val 10 euros. El porter, un noi jove i prou agradable, s’enrotlla i ens permet endinsar-nos-hi per 10 euros entre els dos. Un favor al qual accedim.

És aleshores que copso el bop del saxo i entenc per què el bar duu el nom novaiorquès. He freqüentat bars de jazz a Barcelona, però cap em retrotrau a l’Amèrica dels cinquanta com aquest bar. A vuit pulsacions per segon, el grup, despreocupat, toca melodies a l’atzar: pam, pam, pam, ara un do, adés un re; després potser un sol major abans de tornar a pinçar un do. Entre tots ells —en son cinc: el vocalista i guitarrista, dos saxofonistes, el bateria i el contrabaixista— hi ha bona compenetració: es donen el pas els uns als altres tal com les onades es relleven continuadament.

El grup despreocupat improvisa temes de jazz.

No volia gastar gaire, però ara ja m’és igual. El bar és petitó i penso que és per això, tal vegada, que tot fa caliu. Doncs, demano una copa i m’assec.

La gent, tanmateix, no es deixa afectar per aquest caliu harlemià ni pel bop del compàs que colpeja els cors ni per les notes que volen per l’ambient. Tothom és mort. Aquesta gent és la que em fa lata perquè, si no fossin uns estaquirots reprimits, ara embogiria, amb el caliu i el bop i les notes que emanen desinteressadament aquells músics.

Què coi!, jo ho faig igualment. Assegut en una cadira tan estàtica com els cadàvers que m’envolten moc el cos perquè així tot m’ho demana. Veig el contrabaixista —que, a més, em fa peça— que em mira i amb l’esguard em dona les gràcies.

Quan el grup ja toca «El Rey» (con dinero y sin dinero…, hago siempre lo que quiero…), els integrants baixen del bocí de fusta que constitueix l’escenari i s’entremesclen amb el públic. I d’una manera o d’una altra, sembla que tothom reviu. Bé que és sols per uns instants.

Fan un bis, i tots aplaudim.

Toquen “El rey”, una cançó mexicana típica.

El concert ha estat bo. I la meva amiga i jo ho comentem:

—Hem de tornar aquí. Sent-me el cor. Pam, pam, pam.

—I tant. M’ha fet revifar.

Oh, però atenció!

Som a fora i ens asseiem, a pair l’emoció dels nostres cors i a retornar a la Barcelona actual, fet que és pràcticament instantani quan un paio s’acosta del darrere meu com un raig, i, bum!, m’agarra de la mà, on jo tinc el telèfon mòbil, i m’estira fort, sense aconseguir prendre-me’l del tot, perquè aleshores comença una petita picabaralla entre els dos braços per aviam qui es queda amb el tros de tecnologia; llavors, la meva amiga crida «Ahhhh», jo estiro, ell estira, més «Ahhhh!» o potser ara és un «Eh!!!!», qui sap, perquè el paio s’espanta, fuig corrents i s’entrebanca i s’esmorra contra el terra, tot derrapant, la meva amiga: «Karma!», i tot d’una s’apropa un segon noi, també com un raig o més aviat com un tro, que es queda parat davant nostre; sento perill, però, com el primer paio ha caigut, el segon abandona qualsevol idea nociva que podria tenir i marxa a socorre’l. Tots dos s’escapolen cames ajudeu-me.

La meva amiga i jo ens mirem i mirem la meva mà. Tinc el mòbil. Hem guanyat. Ha guanyat el jazz.

Aprofitem l’adrenalina per sortir d’aquest barri d’ensurts i agafem un taxi per marxar a casa. El meu cor, anit, ja n’ha tingut prou.

Anuncios